LA NOIA QUE VIURE DUES VEGADES

MILLENNIUM – 6

Traducció de Marc Delgado Casanova

Columna

538 pàgines

David Lagercrantz fa un relat excessivament llarg de les peripècies de la Lisbeth Salander contra la seva germana Camilla, dues personalitats totalment asimètriques excepte en la seva personalitat privilegiada en tot allò que fan. Si l’una és una eminència en la defensa del bé, l’altre és una cap de brot en la malignitat. Pel meu gust, a David Lagercrantz li falta aquella llum que tenia Stieg Larsson quan encadenava les seqüències de l’acció, David Lagercrantz ha de retrocedir constantment a la recerca de situacions que justifiquin allò que ara està passant. I això és molt pesat. Ens transporta excessivament a uns fets ocorreguts fa molts anys en una tràgica ascensió a l’Everest que serveixen d’inici de carambola per totes les seqüències que es van encadenant fins arribar al desenllaç. Tot i així, quan la digestió es fa pesada, David Lagercrantz hi tira una mica de sal en forma de Lisbeth Salander i el llibre torna a prendre gust i estil.

Sinopsi a la contraportada del llibre:

La Lisbeth Salander està preparada per a la batalla final contra l’única persona que, tot i ser idèntica a ella, és del tot oposada: la seva germana Camilla. Aquesta vegada, però, la Lisbeth prendrà la iniciativa i intentarà alliberar-se del mal i el dolor de tota una vida.

Durant mesos, la Lisbeth s’ha estat acostant al seu objectiu: ha deixat enrere Estocolm, porta un pentinat nou i s’ha tret els pírcings. Sembla una executiva més, però les executives no amaguen una pistola sota l’americana, no són hackers expertes ni tenen cicatrius i tatuatges que els fan recordar que han sobreviscut a l’impossible.

En Mikael Blomkvist, d’altra banda, investiga la mort d’un sensesostre de qui només se sap que ha perdut la vida mentre pronunciava el nom del ministre de Defensa del govern suec i que guardava el número de telèfon del periodista a la butxaca. En Mikael necessitarà l’ajuda de la Lisbeth, però per a ella el passat és una bomba a punt d’explotar.

L’última aventura de l’aclamada continuació de la sèrie Millennium de Stieg Larsson és una novel·la potentíssima que barreja escàndols polítics i enigmes en les més altes esferes de poder amb el desenllaç de la història d’un dels personatges més fascinants de tots els temps.

Als que us agrada llegir us recomano aquest llibre de la sèrie de Millènnium perquè en general no et preocupen les pàgines que falten per acabar, ans al contrari, t’angoixa veure que s’estan acabant. Constantment tens a la ment aquella bruixa màgica que tot ho pot solucionar, des d’apagar tots els llums d’una ciutat fins a esbrinar tots els secrets dels membres d’un govern, i si cal utilitzar la força física, cap problema, et sorprendrà veure com una noia esquifida que més aviat et provocaria llàstima, treu forces de no se sap on i pot tombar a qualsevol goril·la de les terribles màfies russes. Aquesta és la meravella de l’escriptura, que fa possibles les coses que físicament són impossibles. I, siguem sincers, a qui no li meravella la màgia?

He vist que el proper llibre d’aquesta sèrie, Les urpes de l’àliga, ja no és del mateix autor sinó que ara és de Karin Smirnoff i, creieu-me, no em preocupa sinó que m’esperança. Penso que podria ser, ja ho veurem, que aquesta sèrie esdevingui una marca en la que hi puguin haver multitud d’autors, sempre que s’avinguin a uns paràmetres determinats: la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist d’una banda, i gent molt dolenta de l’altra. Ja ho veurem.

Aleix Font, 7 de febrer de 2026